ENCARA QUE NO HO VEGIS... EXISTEIX!

Ara que s'acosta el final de curs a totes les escoles hi ha l'angoixa dels informes, els àlbums, les avaluacions... A casa, cada curs, arriben pilons i pilons d'evidències d'aprenentatge de les formes més diverses: CD's de fotos, DVD's amb vídeos, àlbums amb produccions (i malauradament molta fitxa...), carpetes amb creacions plàstiques... A més a més és el moment en el qual les mestres busquen i arrepleguen totes les coses que els infants han portat a l'aula al llarg del curs: gots, gorres, roba de recanvi, mitjons de psico i etc, etc, etc. Un estrès. 

Dediquem hores i hores a la realització de la tapa de l'àlbum i de la carpeta de plàstica. Per què? Quin és el resultat final? 25 (en el millor dels casos) àlbums completament iguals! Tret de subtils diferències tots marxen amb la mateixa creació a la tapa. I l'interior no acostuma a ser gaire diferent: desenes de fitxes de material editorial que els infants han omplert TOTS IGUALS i que s'han endreçat EN EL MATEIX ordre. Fotocòpies IGUALS, dibuixos IGUALS, les MATEIXES manualitats... 



I al final... on queda la individualitat? 

Tonucci

Per sort, actualment, amb l'aparició de les càmeres digitals, cada vegada més s'acostuma a fer reculls d'experiències, projectes... i es creen llibrets personalitzats amb els processos del grup. 

I dic jo: se'ns oblida alguna cosa... Què passa amb tot allò que succeeix i passa? Què passa amb les coses que no es poden veure? Què passa amb tot allò efímer?

Encara que no ho vegis... existeix! I segurament són les coses més especials, més importants i més significatives que passen a la vida de l'infant. Potser és la primera vegada que va posar-se les sabates sol/a; o la vegada que va ajudar a algú a fer una construcció; o aquell dia que va descobrir un conte que li agrada molt... Són coses que passen i que corren el risc de desaparèixer si no els hi deixem l'espai que es mereixen. 

I continuem obsessionats per la producció; necessitem resultats, evidències... 


I deixem passar el que realment importa... allò que forma part de la vida, sense adonar-nos que la producció per la producció no produeix res sinó que "des-produeix". 

I en lloc de gaudir amb el tancament del curs, amb la final d'una etapa; tenim tanta feina que la deixem passar i no la celebrem com cal. 

Recorda... encara que no ho vegis... EXISTEIX!

Tonucci

Comentaris

  1. I com n'és de valuós allò efímer! Els moments que vivim a l'escola a diari no es poden reduïr a "allò que fan" i que aquest sigui el missatge que reben les famílies: "avui hem fet..." (i si va acompanyat d'una producció millor), perquè ens perdem les mirades, les paraules, els petits gestos, allò viscut lliurement. A l'escola es viu i molt intensament i és meravellós tot el que succeeix.
    Quan veig aquestes tapes totes iguals, o manualitats que semblen fetes en una cadena de muntatge, em sento una mica descoratjada... Crec que reflexionar sobre les pràctiques docents és indispensable per canviar la mirada, el que no sé és fins a quin punt volem canviar la mirada o seguir repetint allò que impera i dóna seguretat.

    Gràcies pel bloc, cada nova entrada és un regal!

    Sara

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules, Sara, les comparteixo totalment. Sortir-se d'allò establert, d'allò còmode no sempre és fàcil, però és un pas que cal fer per arribar a la qualitat i al respecte. Continuarem treballant!

      Una abraçada!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars